També estem aprenent nosaltres

Hi ha una frase que crec que moltes mares i pares hem dit més vegades de les que voldríem:

—T’ho he dit 50 vegades!

I probablement no són 50. Ni tan sols 5.

Però quan ja ho has repetit dues o tres vegades, la sensació és aquesta.

T’ho he dit perquè et posis les sabates. T’ho he dit perquè recullis. T’ho he dit perquè deixis de saltar al sofà. T’ho he dit perquè marxem. T’ho he dit perquè és hora d’anar a dormir.

I arriba un moment que ja no ens queda gaire paciència per tornar-ho a dir una vegada més.

I potser aquí hi ha una cosa que de vegades oblidem:

Són nens.

Esperem que es vesteixin quan els ho diem.

Que deixin de jugar quan els ho diem.

Que recullin quan els ho diem.

Que esperin.

Que comparteixin.

Que no interrompin.

Que vagin de pressa quan nosaltres tenim pressa.

Que es calmin quan nosaltres necessitem que es calmin.

Que recordin aquella norma que ja els havíem explicat.

I esperem que ho facin a la primera.

Però nosaltres tampoc ho fem tot a la primera.

Saber-ho no vol dir saber fer-ho

Nosaltres sabem perfectament què hauríem de fer i, tot i així, no sempre ho fem.

Sabem que hauríem d’anar a dormir abans.

Sabem que hauríem de tenir més paciència.

Sabem que no hauríem de contestar malament.

Sabem que hauríem de deixar el mòbil.

I encara que ho sapiguem, no sempre ens surt.

Llavors, per què esperem que un infant sí?

Que li hàgim explicat una norma no vol dir que ja sigui capaç de complir-la sempre.

Que sàpiga que ha de recollir no vol dir que li resulti fàcil deixar de jugar.

Que sàpiga que no ha de cridar no vol dir que, quan està enfadat, sigui capaç de gestionar-ho sempre com nosaltres esperaríem.

Saber-ho i saber fer-ho són dues coses diferents.

I això també és aprendre.

I sí, nosaltres també perdem la paciència

Aquesta part també em sembla important.

Perquè no vull que aquesta reflexió es converteixi en una altra cosa que hauríem de fer millor.

Com si ara, a més de tot, haguéssim d’aconseguir ser sempre pacients.

Perquè no.

Ens cansem.

Tenim pressa.

Dormim malament.

Tenim un dia horrible.

Portem tot el dia repetint la mateixa cosa.

I arriba un moment que diem:

—T’ho he dit 50 vegades!

Potser no ho hauríem d’haver dit així.

Potser hauríem pogut respirar abans.

Potser després ens sap greu.

Però això tampoc vol dir que siguem mals pares.

Podem equivocar-nos.

Podem demanar perdó.

Podem explicar que estàvem enfadats.

I podem tornar-ho a intentar.

Nosaltres també estem aprenent.

No necessiten que ho fem tot perfecte

Crec que de vegades posem molta pressió als infants perquè ho facin bé.

Però també ens en posem molta a nosaltres.

Volem saber sempre què dir.

Com reaccionar.

Quin límit posar.

Com aconseguir que ens escoltin.

Com no cridar.

Com tenir paciència.

I és impossible fer-ho sempre bé.

Potser no es tracta que mai perdem la paciència.

Ni que mai repetim una norma.

Ni que sempre sapiguem quina és la resposta correcta.

Potser es tracta simplement de recordar que tenim un infant davant.

Un infant que encara està aprenent a esperar.

A gestionar la frustració.

A parar quan està jugant.

A acceptar que alguna cosa no li agrada.

A recordar les normes.

A fer coses que no li venen gens de gust.

I això no s’aprèn perquè ho expliquem una vegada.

Potser ho haurem de tornar a dir

Una vegada.

I una altra.

I una altra.

I probablement moltes més.

No perquè no ens escoltin.

No necessàriament perquè ens vulguin portar la contrària.

Sinó perquè encara estan aprenent.

I potser nosaltres també hem d’aprendre a conviure amb això.

A vegades podrem fer-ho amb paciència.

A vegades no.

A vegades respirarem abans de contestar.

A vegades cridarem.

I després direm:

«Ho sento. Abans m’he enfadat molt.»

I continuarem.

També estem aprenent nosaltres

Potser aquest és el recordatori que necessitem de tant en tant.

Ells no ho han de fer tot bé a la primera.

Nosaltres tampoc.

Ells estan aprenent a ser nens.

I nosaltres estem aprenent a ser pares.

I potser demà tornarem a dir:

—T’ho he dit 50 vegades!

Però potser aquesta vegada respirarem abans.

I si no ho fem...

també està bé.