Crear sense saber què sortirà

Hi ha una cosa que em passa quan penso en activitats creatives per a infants: cada vegada em costa més imaginar una taula on tothom hagi de fer exactament el mateix.

La mateixa cartolina. Els mateixos materials. Els mateixos passos. I, al final, vuit creacions gairebé idèntiques.

Però, si ja sabem com ha d’acabar abans de començar, quin espai deixem perquè aparegui una idea pròpia?

Crear no és seguir instruccions

Fer una manualitat pot ser divertit. Seguir uns passos, també. No es tracta de dir que una manera de fer és millor que una altra.

Però crear és una mica diferent.

Crear és decidir que el paper serà blau, encara que tothom l’hagi triat vermell. És enganxar dues peces que, d’entrada, no semblaven tenir res a veure. És començar fent una cosa i acabar-ne fent una altra.

És provar, equivocar-se, canviar d’idea i tornar-hi.

I, de vegades, és mirar el resultat i descobrir que no s’assembla gens a allò que havíem imaginat.

No passa res. Potser és aquí on ha començat la part més interessant.

I si no tots fan el mateix?

Quan preparem una activitat per a infants, és fàcil tenir al cap una idea del resultat final. Una fotografia que ens inspira, un model que volem reproduir o una proposta que sembla que funcionarà molt bé.

Però els infants no arriben tots amb les mateixes idees, els mateixos interessos ni les mateixes ganes de fer les coses de la mateixa manera.

Potser un vol pintar. Un altre prefereix retallar. Un tercer passa una bona estona combinant materials sense tenir gaire clar què està construint.

I potser aquell infant que semblava que no feia res estava observant, pensant o buscant per on començar.

No cal que totes les creacions siguin iguals perquè l’activitat hagi funcionat.

Tampoc cal que siguin boniques segons el nostre criteri, ni que estiguin acabades, ni que s’assemblin a la idea inicial.

Deixar que cada infant trobi la seva manera de crear també és una manera de respectar-lo.

L’adult també ha d’aprendre a deixar espai

A vegades, amb la millor intenció, intervenim massa aviat.

Veiem que una cosa no surt com esperàvem i ens afanyem a ajudar. Li expliquem com ho pot fer, li corregim una forma, li suggerim un altre color o acabem fent aquella part que sembla que se li resisteix.

I sí, ajudar forma part d’acompanyar.

Però també podem esperar una mica abans de fer-ho.

Observar. Escoltar. Deixar que ho intentin.

Podem preparar els materials, presentar una proposta i estar disponibles si ens necessiten, sense haver de dirigir cada pas.

No sempre cal tenir la resposta. Ni tan sols cal que nosaltres sapiguem què acabarà sortint.

La creativitat necessita materials, temps i possibilitats. Però també necessita una mica de llibertat.

No és només una activitat artística

Quan un infant crea, no només està dibuixant, pintant, retallant o construint.

També està prenent decisions, resolent petits problemes, provant possibilitats i descobrint què passa quan fa les coses a la seva manera.

Aquesta mirada encaixa amb les orientacions educatives de Catalunya, que donen importància a l’experimentació, a la iniciativa dels infants i als processos de creació artística, més enllà de l’execució d’una tasca. Consulta les orientacions d’Educació Artística de la XTEC.

I no cal convertir cada estona creativa en una lliçó ni esperar que cada activitat serveixi per aprendre una cosa concreta.

De vegades, ja n’hi ha prou que puguin explorar, imaginar i gaudir del que estan fent.

Això és el que m’agradaria trobar quan creem

És també una de les idees que vull tenir presents a MUCOFESTES CREA.

M’agradaria que els infants hi trobessin materials per experimentar, propostes que els despertin curiositat i espai per desenvolupar les seves pròpies idees.

Que no hagin de mirar què fa el del costat per comprovar si ho estan fent bé.

Que puguin demanar ajuda, però que també tinguin l’oportunitat de descobrir coses pel seu compte.

I que, quan s’enduguin una creació a casa, no sigui només perquè han completat una activitat, sinó perquè hi han deixat una mica d’ells mateixos.

Potser serà una construcció estranya. Potser una barreja de colors inesperada. Potser una cosa que no sabrem ben bé com anomenar.

I està bé.

Perquè no m’importa tant que tots surtin amb una creació perfecta. M’importa que hagin tingut l’oportunitat d’imaginar, provar, decidir i fer-la seva.

Potser no necessitem ensenyar-los a ser creatius.

Potser només hem de procurar no deixar de donar-los espai per ser-ho.